El vi es fa a la vinya i les seves característiques finals dependran d’una sèrie de factors originats sota terra.

El sòl és la casa i l’aliment del cep, a la vinya. Depenent dels recursos que el cep pugui obtenir del sòl, es crearà el seu segell, tant en el raïm com en el futur vi. Considerant-se una peça clau en l’elaboració d’un bon vi.

Anem a veure què s’amaga en la vinya a sota dels ceps i per què és tant important.

Les llargues arrels del ceps s’enfonsen en el sòl, que el podríem dividir en 5 capes:

PEDRES. Sota el cep, arran de terra, hi ha una capa de pedres de diferents mides (des d’una mida considerable, fins a sorra), que ajuden a retenir la calor en la superfície i reflexen la llum del sol al cep.

CAPA SUPERFICIAL. Per sota de les pedres hi ha una capa formada per matèria orgànica i minerals (rebutjos vegetals i restes erosionades), amb un gruix d’entre 15 i 30 cm. Al ser molt rica en substrat, té la major concentració d’arrels (petites i orientades horitzontalment).

SUBSÒL. Per sota de la capa superficial tenim una capa de roques, anomenada subsòl, que dona estabilitat al cep i facilita l’assentament de les seves arrels principals.

ROCA MARE. Es troba per sota del subsòl i només és accessible per a les arrels si és molt porosa o presenta fissures. No conté cap aliment per a la planta. Només serà traspassada en cas que la planta necessiti l’aigua que es pot trobar en la següent capa inferior.

CAPA FREÀTICA. És la capa més profunda. És el nivell per sota la roca mare, està saturada amb l’aigua subterrània. Serà una molt bona font d’aigua pel cep, sempre i quan pugui arribar a accedir-hi.

El sòl, per si sol, no és suficient, existeixen unes altres variables relacionades directament amb la seva composició, que determinaran la qualitat del raïm durant el seu creixement a la vinya. Anem a destacar les més importants:

La temperatura. La veritable temperatura que marca l’inici del brot del cep i determina l’acidesa del raïm és la del sòl, més que la de l’ambient. És fonamental i depèn de la quantitat d’aigua existent en el sòl.

El drenatge. La variable més important. Un sòl ben drenat és calent, un sòl humit és fred. El drenatge depèn de la mida de les partícules del sòl. Quant més petites siguin, pitjor serà el drenatge.

La mida de les partícules. A major mida de les partícules del sòl, millor serà el drenatge, ja que l’aigua es podrà filtrar millor. Es pot dividir el sòl en 5 categories en funció de la mida de les partícules (de major a menor): Pedres i graves, sorres gruixudes, sorres fines, llims i argiles.

Un sòl pedregós està molt ben drenat i és més càlid, però reté menys nutrients i li cal una major fertilització. Un sòl argilós reté més aigua, és més fred i les arrels del cep no acostumen a penetrar a capes profundes. En cas de sequera, la planta patirà molt més. En sols argilosos el raïm és més gran i amb major concentració d’aigua.

Per als viticultors els millors sòls són aquells que combinen un drenatge mig/baix i són una mica pobres en matèria orgànica.

Els sòls argilosos amb poc drenatge, donen uns millors vins en zones càlides sense pluges. Els sòls calcaris, amb un bon drenatge, són bons en climes calorosos amb pluges. Uns sòls amb grava, amb drenatge mig i uns sòls de pissarra ben drenats, són ideals en zones de clima fred, ja que absorbeixen molta calor.

La composició química. Els elements que componen el sòl, amb les seves proporcions, són variables molt importants en el desenvolupament del cep, del raïm i en definitiva del vi.

Alguns elements són: El ferro (genera vins negres amb un color intens), el calci (dona al vi aroma i un major grau alcohòlic), el magnesi (en petites dosis, regula l’acidesa del vi i l’equilibra), l’argila (dona cos i tanins al vi), el silici (potencia les aromes), l’humus (li dona l’acidesa final).

El pH. L’acidesa del sòl ve determinada pel seu pH (quantitat d’hidrogen present en el sòl). Uns sòls alcalins o bàsics (pH de 8 a 14), normalment són joves  i produeixen vins de menor acidesa. Els sòls àcids (pH de 0 a 6), normalment són sòls vells i produeixen vins més àcids i més òptims per a la criança.

El número de ceps plantats per hectàrea. Té molta importància en la qualitat del futur vi. Menys ceps per hectàrea dona més qualitat al raïm, ja que els recursos del sòl es reparteixen pels ceps de tota la vinya.

Distribució dels ceps plantats. Normalment es planten els ceps de forma regular, per a que cada un tingui el mateix espai per alimentar-se i desenvolupar les seves arrels, garantint una homogeneïtzació dels recursos que han d’aconseguir.

El sòl de la vinya, tot i ser un indret que es trepitja, es mulla, hi cauen excrements dels animals i restes vegetals, hi passen tractors i tota mena de màquines…, és el lloc d’on el nostre desitjat vi començarà a agafar forma. Cal cuidar-lo i mimar-lo, d’això en dependrà en un futur poder gaudir dels vins que si produiran.

A reveure, i fins ben aviat.

Ha estat un dia per oblidar i penses en obrir aquella ampolla de vi reservada per a una ocasió especial, que sembla no arribar mai. Et relaxes i deixes volar la imaginació, mentre el primer glop t’omple la boca i t’acaricia el paladar.

Per un instant et convences que ha arribat el moment de fugir, perdre’t entre les hectàrees de la teva vinya. Un pla de vida fantàstic. Però has de tenir en compte que la gestió de la vinya requereix un sacrifici enorme i grans dosis de paciència i realisme.

Per tirar-ho endavant hauríem de tenir en compte el següent:

EL MEDI. Referit a les condicions del lloc (temperatura mitjana anual, hores de sol, pluviometria, fertilitat i drenatge del sòl). Tots aquests factors incideixen de manera directa en l’elecció de la varietat, la densitat de plantació òptima, els sistemes d’estacada i de conducció de la vinya apropiats.

BUSINESS. No oblidis que has d’aconseguir rendibilitat. Cal deixar de banda el romanticisme i pensar amb esperit pràctic. Com d’ambiciós és el teu projecte? Disposaràs de celler propi? I d’embotelladora? Hi ha infraestructures bàsiques prop de la vinya? Quanta mà d’obra necessites? I maquinària?

LA VARIETAT DE RAÏM. Cal conèixer les diferents varietats i totes les seves característiques, per poder aconseguir que s’adapti al medi seleccionat. Algunes maduren abans que altres, unes prefereixen climes frescos, altres més càlids.

LA PLANTACIÓ. Plantar una vinya no és tan senzill com pot semblar. S’ha de realitzar amb una visió a llarg termini. És el moment de decidir el marc de plantació (la distància entre plantes) i la densitat de plantació (el nombre de ceps per hectàrea). Però abans, tres punts que calen tenir en compte:

· Per evitar disgusts innecessaris és important adquirir les plantes en vivers. Estan certificades lliures d’infeccions i pre-empeltades.

· Un cop la vinya està plantada és molt vulnerable. Per protegir les plantes d’animals cal cobrir-les amb fundes de plàstic, una a una.

· Cal tenir paciència, ja que la primera producció de la planta sol veure la llum uns tres anys després de ser plantada.

QÜESTIÓ DE SUPERVIVÈNCIA

Com qualsevol ésser mortal, les plantes necessiten uns “bàsics” per satisfer les seves necessitats de creixement i producció de fruita:

Sol. Vital per fer la fotosíntesi. És a dir, convertir l’aigua i el CO2 en glucosa per créixer i madurar el raïm. La fórmula és senzilla: més llum solar = més sucre.

Aigua. L’aigua de pluja és la principal font d’irrigació de la vinya. En cas de dèficit hídric hi ha dos mètodes de reg. Un és el Reg per degoteig, la tècnica més avançada i cara, ja que cada planta té el seu propi goter controlat per ordinador. No es malgasta ni una gota. L’altre és el Reg per aspersió, els aspersors resulten més econòmics, però es malgasta una gran quantitat d’aigua.

ELS PROBLEMES DE L’AIGUA. PER EXCÉS O PER DEFECTE

L’escassetat d’aigua pot aturar la fotosíntesi, fent que les fulles es marceixin i la fruita no maduri. Si aquesta situació es prolongués, el cep podria morir.

Un excés d’aigua pot portar a un creixement excessiu de la part vegetativa, on fulles i pàmpols es nodririen de la glucosa encarregada de fer madurar la fruita. Un altre problema associat a un excés d’irrigació afecta directament al raïm, que s’inflaria d’aigua, diluint la quantitat de sucre i per tant, minvant la seva qualitat a l’hora d’elaborar el vi.

EL SÒL

El sòl ideal seria aquell amb pocs nutrients i bon drenatge. Entre els nutrients bàsics, la vinya necessita potassi, nitrogen i fòsfor. La vinya prefereix sòls pobres per donar el millor de si. Sòls amb nivells de nutrients baixos. En cas contrari, la planta creixeria amb extrem vigor i amb una canòpia excessiva que generaria massa ombra al raïm.

LA GESTIÓ DE LA VINYA

Sense la intervenció de l’ésser humà el raïm no arribaria a un nivell de maduresa suficient per elaborar vi.

Això succeeix perquè els ceps utilitzen els seus recursos per créixer amb vigor en lloc de madurar la fruita. Cal domar la vinya per aconseguir una maduració adequada. Són bàsiques les tècniques de control de rendiment, creixement i forma de la planta.

Els següents conceptes ens haurien de quedar gravats en pedra:

Densitat de plantació. És el nombre de ceps plantats per unitat de superfície. Una major densitat de plantació farà que les plantes s’estressin més, ja que han de competir pels nutrients i l’aigua. Per contra, com menys ceps, menys competència i menys estrès, encara que aquest fet no garanteixi sempre una millor collita. Quan es disminueix molt la densitat de plantació augmenta el desenvolupament i la producció de cada cep, això pot afectar la qualitat de les collites.

Conducció i estacada. Són sistemes que estableixen la direcció de creixement dels brots. Els ceps es posicionen seguint el sistema d’estacada establert, és a dir, l’estructura de pals i filferros que veiem a les vinyes i que suporten els sarments del cep.

Poda. Consisteix a limitar el creixement de la planta i controlar la seva producció, eliminant sarments i fulles. L’objectiu és determinar el nombre de gemmes que més tard brollaran i produiran la fruita.

La poda en verd (o d’estiu). Consisteix a limitar el creixement de la canòpia, eliminant fulles i pàmpols per dirigir la producció de glucosa cap a la fruita. D’aquesta manera també aconseguim una major i més beneficiosa exposició al sol.

Hem vist només una mínima part i a traç gruixut el que s’ha de tenir present per plantar una vinya. Un cop establerta, el viticultor també ha de gestionar la supervisió del cicle de poda, controlar i prevenir malalties de la planta, veremar… Cada pas, cada decisió, afectarà a la quantitat i qualitat de la producció de raïm i per tant, del vi.

Això del vi és un altre tema apart, ja que un cop assolit correctament el conreu de la vinya, hauríem de fer el vi. Doncs què esperaves? Ningú ha dit que fos fàcil.

A reveure, i fins ben aviat.