Les copes de vi són un element diferenciador en un tast. Ens trobem davant d’un veritable amplificador de sensacions, que actua com a guia dels nostres sentits.

Les característiques de la copa (gruix, mida, forma i transparència) incideixen directament en la manera de percebre les aromes i els sabors del vi.

Podem trobar tants tipus de copes com vins (negres, blancs, escumosos, generosos…) i cal encertar en l’elecció de la copa per descobrir les característiques que un vi ens ofereix.

PARTS D’UNA COPA DE VI

• La boca. Es troba a la part superior de la copa. El seu grau d’obertura provocarà una concentració més o menys intensa d’aromes i ens guiarà el pas en boca del vi.
• El cos. És el contenidor del vi. Que la mida sigui més gran o més petita ens assegurarà una major o menor oxigenació, en relació directe amb les aromes.
• La tija. Aquesta és la part per on agafem la copa i ha de ser llarga. Cal que estigui compensada amb la mida del cos. No ha de ser gruixuda, per poder agafar-la bé i poder girar-la amb facilitat.
• El peu. Es tracta del punt de recolzament de la copa. És important que sigui proporcionat amb la resta de copa per tenir estabilitat.

LA COPA ADIENT

Una copa ideal ha d’estar feta amb un cristall fi, amb una alçada de 20-25 cm i amb capacitat per desenvolupar el potencial del vi.

Normalment amb els vins negres cal utilitzar copes més amples, per afavorir l’oxigenació i l’eliminació d’aromes procedents de la fase reductiva de la criança. Amb els vins blancs utilitzarem copes amb boques més estretes per conservar les aromes varietals i l’acidesa.

Les copes bàsiques més versàtils per tastar qualsevol vi tranquil són la copa Bordeus i la copa Borgonya. Respecte als escumosos són la copa Flauta i la copa Tulipa.

Copa Bordeus

Aquesta copa és alta, amb un diàmetre de boca mig, suficientment estreta com per a no absorbir les aromes d’alcohol però sí impregnar-nos de les sensacions de fruita.

És la copa preferida per a vins negres amb caràcter, amb uns tanins concentrats i una sòlida estructura. Aconsegueix equilibrar els tanins gràcies a que l’entrada del vi dins la boca va dirigida al centre de la llengua, evitant les zones laterals on es percep l’acidesa. També la podem utilitzar perfectament per a vins blancs intensos.

Copa Borgonya

És una copa perfecta per degustar vins negres expressius i poderosos. Es tracta d’una copa amb un diàmetre de boca i una forma major que la copa Bordeus, això vol dir que l’àrea de la superfície del vi sigui més gran, permeten una millor respiració del vi i que es mostrin amb equilibri totes les notes varietals del vi.

Aquest  tipus de copa dirigeix el vi dins la boca cap a la punta de la llengua, ressaltant la fruita i disminuint la sensació d’acidesa.

Copa Tulipa i Copa Flauta

Són dos tipus de copes ideals per a vins escumosos (xampany, cava…). Permeten que les bombolles estiguin intactes i els sabors i les aromes es mantinguin més temps.

La copa Flauta és la copa per a escumosos clàssica, més fina i alta, ideal per brindar. La copa Tulipa no és tan allargada i és més estreta en la boca que en el centre del cos, això millora la retenció de les bombolles i de les aromes. Aquesta copa Tulipa és la millor opció per aconseguir que el carbònic no es dissipi i passi inadvertit pel paladar.

ASPECTES A VALORAR

Cal tenir present que com més llarga sigui la tija de la copa, hi haurà més probabilitats de no transmetre escalfor corporal al vi. El vi no s’escalfa.

La part superior de la copa (la boca) ha de tenir un acabat laminat, per a que el seu contacte amb els nostres llavis sigui agradable. A menor grossor, més agradable és la sensació.

En el cas de vins amb un alt grau alcohòlic cal utilitzar copes grans, amb una boca important, per eliminar sensacions desagradables que es poden produir en nas. Aquestes mateixes copes seran perfectes per a vins amb molt cos i una gran estructura.

El nivell d’especialització de les copes de vi a arribat al punt de diversificació segons les diferents varietats de raïm, el tipus de vi, la zona d’elaboració…

Aquests tipus de copes que hem vist responen a una classificació bàsica i més que suficient, per a qualsevol winelover. Amb elles podrem gaudir de tots els aspectes vitals d’una degustació de vi, assaborint les seves propietats organolèptiques.

Ah!… i si us plau, agafeu la copa per la tija, no pel cos, el vi que hi ha dins s’ho mereix.

A reveure, i fins ben aviat.

Una carta de vins ben elaborada és un dels elements més valorats pels Winelovers, en un restaurant. Varietat i informació clara són dos aspectes a tenir present, però… Què ha de figurar en una bona carta de vins? Què hem de tenir present a l’hora d’escollir un vi en un restaurant?

CARACTERÍSTIQUES DEL VINS

Dins d’una bona carta de vins cal que s’informi d’unes característiques concretes dels seus vins, per a una correcte elecció dels comensals. Les principals són les següents:

• Regió o DO on es va elaborar el vi
• Nom del vi
• Celler o productor del vi
• Tipus de raïm
• Anyada
• Preu (per ampolla o si s’escau, per copa)

ORDRE DINS LA CARTA DE VINS

L’ordre i el disseny d’una carta de vins pot variar molt, segons les característiques del local. Un exemple podria ser el següent:

1. Per DO’s o zones d’elaboració nacional
2. Dins d’aquestes zones es dividirà per vins blancs, rosats i negres
3. I dins d’aquestes opcions s’ordenarà de vins joves fins a vins de major criança
4. En el cas de vins internacionals aniran darrera els nacionals. Tot seguit els escumosos i els vins de postre

ESCOLLIR EL VI

Cal tenir present els plats que menjaran tots els comensals. Per la seva versatilitat és millor escollir un vi negre no molt potent o un blanc amb un cert cos.

En igualtat de preu és una millor opció escollir un vi d’una DO petita i modesta que un vi d’una DO amb molta fama i prestigi. En principi el vi serà de millor qualitat, però compte, aquest consell no sempre es compleix.

Hi ha una teoria que diu “Mai hem de demanar el segon vi més barat de la carta”. Es comenta que és el que major marge se li aplica, per ser el més sol·licitat pels comensals.

Per encertar en l’elecció, si estem amb amics, cal preguntar pels seus gustos i pressupost.

És interessant preguntar al sommelier o al cambrer els nostres dubtes i el seu parer. Es tracta de la persona que millor coneix els vins del restaurant i qui millor ens pot aconsellar.

Un cop creada la carta de vins, ja només queda que el dia que arribi a les nostres mans tinguem l’habilitat de seleccionar el vi que millor maridarà amb els nostres plats i amb els dels nostres companys de taula.

A reveure i fins ben aviat.

Quina funció tenen? Són totes iguals? Moltes vegades, en veure una ampolla de vi, ens solem fer aquestes preguntes. Anem a descobrir aquest intríngulis.

LA CÀPSULA

La càpsula de vi és l’element situat en el coll de l’ampolla. Té dues funcions molt importants:

1. Funció higiènica i protectora. Protegeix el tap de suro de la pols, la brutícia i del deteriorament al qual podria estar sotmès en cas de no haver-hi res i per tant, també dona protecció al mateix vi de dins l’ampolla.
2. Funció estètica. Ens indica el caràcter del vi i del celler (si en porta o no, el tipus de material o el seu disseny).

ASPECTES A TENIR PRESENT

A l’hora d’escollir el material de l’encapsulat cal que, en major o menor mesura, respecti el medi ambient. Hi ha materials prohibits per la legislació actual i d’altres de dubtós futur que no s’han utilitzar.

La selecció d’un material o un altre és important per fixar el preu de l’ampolla de vi. Les possibilitats i l’estratègia comercial del celler són fonamentals, ja que la càpsula en una ampolla de vi li dona un caire més elegant. El fet d’escollir un disseny i un material concret tindrà relació amb la política del celler.

MATERIALS

Els principals materials que podem trobar en l’elaboració de les càpsules de vi són principalment:

• Estany. Es tracta del millor material i més car. És adaptable, elegant i amb moltes possibilitats de disseny.
• Alumini. Utilitzat en vins de gama alta i mitjana. Dona un toc refinat i agradable, és resistent a la corrosió i reciclable.
• Complex. Barreja alumini i polietilè. S’elabora en dues peces i s’utilitza en vins de gama mitjana.
• PVC. És l’opció més econòmica. És molt adaptable i eficient.
• Lacrat amb cera. Destaca la seva fragilitat respecte els altres materials, però solucionat amb la substitució de la cera per materials similars.

ELS FORATS DE LA CÀPSULA

En la part superior de les càpsules hi ha uns petits forats, els quals la seva funció és deixar escapar l’aire quan les càpsules es fixen a les ampolles, mitjançant una pressió. En aquest procés s’acumula aire en la part superior i pot deteriorar la càpsula, per això aquests forats donen sortida a l’acumulació d’aire, en el procés d’encapsulat.

Si no porta forats és que l’encapsulat no s’ha fet amb una pressió que produeixi una acumulació d’aire.

EN EL CELLER

Les ampolles de vi en el celler estan fent el seu repòs sense encapsular ni etiquetar. Aquests dos processos marquen la finalització de l’elaboració del vi i la seva comercialització. La venda del mateix definirà quan i com s’etiqueta i s’encapsula.

Fins i tot aquesta qüestió, purament comercial, de la venda de vins a diferents països, pot influir a l’hora del seu etiquetatge i encapsulat.

Aquest petit element de l’ampolla de vi, el primer que seleccionem per apartar-lo i poder arribar a degustar el nostre preuat líquid, serà a partir d’ara un nou focus d’observació i d’anàlisis, en el moment inicial d’obrir la nostra ampolla de vi.

A reveure, i fins ben aviat.

L’element imprescindible per a qualsevol Winelover és, sens dubte, el llevataps. Aquest accessori del món del vi té múltiples versions, aptes per als nostres gustos i habilitats.

Anem a veure quin llevataps escolliríem en funció de les circumstàncies i de les nostres necessitats.

EL LLEVATAPS DE 2 TEMPS

És el tipus de llevataps més freqüent entre els professionals del sector del vi. El seu ús és senzill i precís, però per als principiants pot semblar una mica complicat. Calen dos passos de recolzament per poder obrir l’ampolla d’una forma senzilla. El seu tamany és petit i ve equipat amb un tallador de càpsules.

EL LLEVATAPS D’ALES

És probablement el llevataps més habitual a les llars i el que estem més acostumats a utilitzar. El seu ús és per a persones que necessiten un punt de recolzament des de l’inici. El seu disseny ens permet obrir ampolles sense necessitat de tenir molta habilitat, ni força. Ocupa bastant d’espai a l’hora de guardar-lo.

EL LLEVATAPS EN FORMA DE T

És un llevataps ideal per a persones clàssiques. Té un disseny simple, però un ús complicat, ja que requereix molta força i habilitat. No consta de cap punt de recolzament. El tap de suro l’hem de treure a força de pols, el que pot arribar a produir el trencament del suro.

EL LLEVATAPS DE ROSCA

Es tracta d’un llevataps molt senzill i pràctic, ideal per a principiants. Solament hem de girar la peça superior, sempre en la mateixa direcció. Començarà entrant dins el suro i seguidament anirà estirant el tap, fins que surti de l’ampolla.

EL LLEVATAPS DE LÀMINES

Ideal per als amants dels vins de guarda. Permet treure el tap de suro d’ampolles de guarda o amb el suro malmès, de forma correcta. Cal tenir molta habilitat i pràctica, ja que pot fer que el suro vagi cap a l’interior de l’ampolla. S’introdueixen les làmines entre el coll de l’ampolla i el suro. Pot treure el tap de suro intacte sense cap forat.

EL LLEVATAPS ELÈCTRIC

És un llevataps ideal per a persones que volen obrir les seves ampolles sense complicacions. Té un ús molt senzill, no cal tenir ni coneixements ni habilitats, el que si necessitem és una bateria o piles per al seu funcionament. Només cal col·locar-lo en el coll de l’ampolla i accionar-lo fins que el tap de suro surti.

EL LLEVATAPS D’AIRE COMPRIMIT

Ideal per a persones que desitgin mètodes diferents, que no requereixin massa habilitats. Consisteix en la injecció d’una agulla a través del tap de suro i es bombeja per introduir aire fins que el tap surti de l’ampolla. És, probablement, el menys utilitzat i el menys recomanat ja que pot remoure possibles sediments i alterar el vi, en introduir el gas dins l’ampolla.

EL LLEVATAPS DE PALANCA

Es tracta d’un dels llevataps preferits, tant per la seva forma espectacular com per la seva facilitat d’ús. És senzill i precís, però resulta una mica incòmode pel seu tamany. Cal col·locar-lo al voltant del coll de l’ampolla i accionar la palanca, primer cap avall per introduir l’espiral dins el suro i després cap amunt per treure el tap de suro.

El primer que ens ve al cap és: “Quin és el llevataps de més utilitzo?”. Seguidament, després de veure aquest catàleg de llevataps, ens trobem amb un dilema: “Quin és el meu llevataps preferit?”. De ben segur que ja ho saps.

A reveure, i fins ben aviat.

Un dels factors més rellevants a l’hora d’escollir un vi és el referit al plaer que ens generarà en beure’l. Ens ha d’entrar per la vista, des del primer moment, amb una etiqueta que aconsegueixi transmetre’ns unes sensacions que altres no fan.

L’ETIQUETA ATRACTIVA

És una senyal d’identitat molt important per a la venda d’un vi. L’objectiu és informatiu i persuasiu. Els cellers tenen l’obligació de conquistar-nos. Amb l’etiqueta tenen 1,5 segons, aproximadament, per donar el primer pas.

Aquesta etiqueta ens ha d’aportar: Informació general del vi que volem comprar, informació sobre els valors i la filosofia del celler i els reconeixements en cas de tenir-ne. Ens ha de persuadir, amb un disseny adient al perfil de consumidor i alhora, aportar una diferenciació envers els altres vins.

Alguns d’aquests aspectes tenen a veure amb la reglamentació dels diferents Consells Reguladors, que marquen les bases del disseny i de la composició de les etiquetes. Tanmateix, l’espai és suficient per ser creatius i fer volar l’imaginació.

INFORMACIÓ OBLIGATÒRIA

Hi ha uns aspectes que per llei han d’aparèixer en l’etiqueta, per donar una mínima informació al consumidor. Han de presentar-se en el mateix espai visual (tot a l’etiqueta o tot a la contra-etiqueta). Són:

Categoria del producte. Si es tracta d’un vi, un vi escumós, un vi d’agulla…

Procedència. Lloc on es troba el celler.

Grau alcohòlic. Expressat en percentatge amb relació al volum de l’ampolla.

Embotellador. Qui va realitzar embotellat. Pot ser en la propietat o, en cas de petits projectes amb recursos limitats, realitzat en un altre celler, indicant-ho en l’etiqueta.

Volum. La capacitat de l’ampolla en ml.

Número de lot. Només en cas que la superfície de l’etiqueta sigui superior a 10 cm2.

Presència d’al·lèrgics. Si n’hi ha.

L’expressió DO (Denominació d’Origen) o IGP (Indicació Geogràfica Protegida). Amb el nom a la qual pertanyen.

INFORMACIÓ NO OBLIGATÒRIA

Hi ha altres camps que es recomana indicar, sense ser obligatori: L’any de la collita, les varietats de raïm (Garnatxa, Ull de Llebre, Pansa blanca…), el mètode de producció (la fermentació, l’envelliment, la criança i tots els altres processos), la presència d’al·lèrgics (amb pictograma), el contingut de sucre, el signe CE (els que hi pertanyin), les marques comercials, l’explotació vitícola, termes tradicionals (Criança, ranci, reserva, solera…), el símbol comunitari (De la DO o IGP), etc.

Amb tot això és fàcil arribar a la conclusió que, en un mercat amb una competència tan àmplia, la qualitat dels vins també ha d’anar acompanyada d’un bon disseny de les etiquetes. Actualment és difícil  concebre un vi que no vagi lligat a una imatge potent i atractiva, que sigui percebuda pel consumidor final.

La propera vegada que tinguem una ampolla de vi a les nostres mans, seria recomanable que miréssim tant l’etiqueta com la contraetiqueta detingudament i treure’n tota la informació que conté, que moltes vegades passem per alt.

A reveure, i fins ben aviat.

Tradicionalment el vi s’ha tapat amb taps de suro. D’un temps cap aquí han aparegut noves versions que, en moltes ocasions, ens fan desconfiar de la qualitat del vi.

Els taps, a les ampolles de vi, són necessaris per a la seva correcta conservació, la seva evolució i el seu transport. El vi necessita respirar. L’oxigenació s’ha de produir poc a poc i així s’aconseguirà una correcta evolució. El tap, en aquest procés, és un element essencial perquè el vi arribi en les millors condicions a la nostra copa.

ELS TAPS DE SURO

El suro és un material modelable i porós, que s’adapta a l’ampolla. L’oxigen pot entrar-hi de forma més o menys controlada en funció de la porositat del tap, un factor decisiu per a la correcta evolució del vi.

La millor manera de conservar una ampolla, segellada amb tap de suro, és emmagatzemar-la en posició horitzontal. El tap s’humitejarà, la qual cosa permetrà que s’expandeixi i segelli molt millor. Hi ha taps de suro de diferents qualitats.

PROPIETATS DEL SURO

Lleugeresa: El 80% del seu volum és aire, el qual es tradueix en una baixa densitat. Té un coeficient de lleugeresa alt. La superfície del suro està plena de microventoses que li donen una bona adherència, dificultant el seu desplaçament.

Impermeabilitat: És pràcticament impermeable a qualsevol líquid.

Elasticitat: Pot comprimir-se fins a la meitat de la seva longitud sense perdre flexibilitat, recuperant la seva forma i volum inicial.

Gran poder calorífic: Genera al voltant de 7.000 Kcal/Kg com el carbó vegetal.

Malgrat les seves múltiples virtuts, hi ha un “però” que és la raó per la qual s’estan estudiant altres possibilitats de segellat de l’ampolla de vi: la possible contaminació de TCA, conegut com “olor de suro”. El TCA (Tricloroanisol) és un compost que apareix en degradar-se els components orgànics (fenols), presents en el raïm, suro, bótes, etc. i que es combinen amb el clor, emprat per alguns elaboradors per blanquejar el suro.

ALTRES TIPUS DE TAPS

El tap sintètic: Al ser un material inorgànic no permet el creixement microbiològic, ni la formació de TCA. No es trenca ni es desfà. La seva principal garantia és que el vi queda inert dins de l’ampolla. El contacte amb l’oxigen és inexistent, per això, s’ha d’utilitzar per a vins de consum ràpid. No és un tap pensat per fer criances en ampolles.

El tap sintètic de silicona, després d’uns 3 anys pot començar a perdre volum, la qual cosa provocaria una evolució molt ràpida del vi i per tant el deteriorament total del líquid.

El tap amb rosca: És, sens dubte, una solució pels qui prefereixin la qüestió pràctica abans que el ritual “romàntic” del destapament. Cada vegada més comuns en vins joves de qualitat. La comoditat i el seu bon preu són punts a favor.

Malgrat que està demostrat que no hi ha cap altre material que pugui fer ombra al suro en la funció de tapar ampolles de vi, la progressiva expansió dels nous tipus de taps fa que, a dia d’avui, sigui difícil preveure un futur clar pel tap de suro.

A l’obrir una botella de vi, esperem trobar un tap de suro tradicional. El ritual de treure la càpsula, clavar el llevataps, centrat en el tap de suro, introduir-lo dins d’ell i treure’l, tot i ser una qüestió cultural, és un plaer que voldria continuar gaudint per sempre més.

A reveure, i fins ben aviat.